No està tot decidit
Per fi va arribar el dia que tant esperàvem. Tard, però potser no del tot.
No érem el únics que ens llevàvem aviat. A la heroïcitat dels valents
escaquistes de Catalunya s’hi afegia la dels corredors que van omplir el
carrers de Barcelona. La marató va tallar la meitat de la ciutat i alguns les
van passar magres per arribar a temps a la partida. L’Escola d’escacs venia amb
un equip una mica més fluix del que és habitual i si ja
abans érem favorits, ara encara ho érem més. Però tots sabem que guanyar és una
tasca complicada i els favoritismes no valen.
Les taules es van
començar a acumular a la pissarra i el matx no es va desequilibrar fins ben
tard. El capità va ser el primer en afegir mig punt, i el van seguir el Tejada
i el Quim. A les altres taules no hi havia res de clar. Els dos primers taulers
estàvem lleugerament millor i prou. El Severri havia entregat una peça i
provava de justificar-la, mentre que el Ramón tenia un final que tendia a les
taules. El Toni estava pitjor i el Llosso millor. Tot podia passar. La
superioritat, de moment, no es veia entre els dos equips.
No va ser fins que
la rival del Pérez va cometre una imprecisió que el primer punt es va veure
factible, però el Toni lluitava per no perdre i les opcions s’equilibraven. El
Llosso semblava que guanyava i això ens donava ales, però li esperava una
sorpresa desagradable.
A mig matí, el
rival del Toni no va veure una combinació guanyadora i el president va arrancar
unes taules prou meritòries. El Severri lluitava per guanyar, però un error al
final va fer que s’hagués de conformar amb les taules. En aquell moment, jo aconseguia
un peó i el Pérez guanyava. Per fi, el primer punt sencer. L’Enric també va fer
taules i jo vaig començar a pressionar per imposar l’avantatge. A poc a poc,
vaig convertir el peó d’avantatge en dos peons passats, i finalment vaig
aconseguir passar-ne un d’imparable. Quan el meu rival va abandonar l’alegria
va ser continguda, però ja sabíem que el matx estava decidit. Però quan el Llosso
va perdre després de cometre un error garrafal ens vàrem adonar que havíem
estat molt a prop del desastre. Tot i ser superiors a priori la victòria va ser
per la mínima.
Durant el vermut
posterior, el que pensàvem que seria una bogeria per la victòria es va
convertir en una cosa molt diferent. Estàvem contents, però cansats per la dura
batalla, i érem conscient de com ens havia costat arribar fins aquí. La
victòria l’havíem aconseguit tauler a tauler, amb molt de treball i la
recompensa era poca. Ens ho juguem tot al Congrés i tot i que guanyem és
possible que no evitem el descens. Però hi ha opcions. Hem despertat tard, fem
els deures a darrera hora. No hem fet un mal torneig però la sort no ha estat
de part nostra i albirem les nostres opcions amb escepticisme. Tot i això, com
sempre, a l’Agustí no ens veuran claudicar fins que no estiguem morts i
enterrats. La setmana que ve pot haver-hi un miracle, només ens ho hem de
creure. L’Agustí olora a preferent. Visca l’Agustí!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada