Pàgina oficial - Official Webpage - Página oficial. Since 1990

Actualment estem intentant endegar un nou blog d'opinió amb les noticies del club.


Bàsicament, escacs, fútbol i festa... Els motors de la vida...

I es que ser membre del club és una filosofia basada en viure i deixar viure...



lunes, 16 de febrero de 2015

Lliga catalana ronda 4: croniques autoritzadas, per Gabriel Beaskoa.

No s’han cagat.

El laberint de Mira-sol és la primera prova a què s’han d’afrontar el valerosos equips que juguin contra el Sant Cugat. Un seguit d’illes de cases i parcs sense alteracions que enreden el sentit de l’orientació i que només un GPS amb condicions, com el del Ramon, aconsegueix desxifrar. Després d’una volta a les rocoses de Collserola vàrem poder fer el cafetó de reanimació a “La ponderosa”, l’únic bar potser a un quilòmetre a la rodona. Per si el nom no recordava prou a la deessa de la justícia, davant s’hi erigia la parròquia de Sant Joan, a qui algun jugador s’hi hauria de consagrar durant la dura batalla contra els vallesans. Quan faltaven 5 minuts per començar, la resta de l’equip arribava marejat de fer tantes voltes.

El matx semblava equilibrat, a priori, i tot va començar amb normalitat. El primer en puntuar va ser el Carrey, que no va voler arriscar més del compte i va signar les taules amb el seu amable rival. No hi havia cap partida perduda ni cap guanyada, però tant jo com el Pérez començàvem a estar un pèl estrets per culpa de l’espai-temps. Unes imprecisions em van encomanar a la verge i la defensa, i les vaig veure magres una bona estona, no debades, jugava amb Déu (Federico Dios, pels amics). La victòria era cabdal per a les nostres aspiracions a la permanència. El Fèlix i el Ramón ens infonien esperança amb les seves respectives posicions, però l’Ayza i el Quim ens recordaven que no seria tan fàcil. El Cabini feia país amb la seva catalana i gaudia d’avantatge, i el seu rival no semblava ruboritzar-se d’avançar i retirar la mateixa peça, a l’espera d’una decisió dràstica del capità. El Tejada, altre cop, nedava en una posició dubtosa, però trobava recursos sui generis que aconseguien desesperar el seu rival. Al meu costat, el mestre Severri no patia contra el local Rios Torondell. Tenia una d’aquelles posicions”d’anar-fent” que tant li agraden.

Després de patir una bona estona, la meva defensa va obtenir els fruits desitjats i vaig aconseguir neutralitzar un atac que semblava definitiu. Jugar amb blanques i defensar-se sembla trist, però és el que té fotre la pota a l’obertura: voler conservar la parella d’alfils  i acabar solter i lligant amb la Martirio. Em vaig aixecar alleujat només per veure un enroc destrossat al tauler de l’Ayza, que notava altre cop l’alè moribund del seu rei i només deixava passar el temps, potser pensant com l’hi havia caigut tot al damunt. Minuts després, jo signava taules amb Déu i me n’anava al bar per l’anàlisi post-quasimortem, però estàvem caminant pel passadís de sortida, quan un tifó en forma de primer tauler del Sant Cugat va sortir agitant les mans a l’aire i remugant amb violència. Llavors vaig saber que, sense saber com, el Pérez havia guanyat. El cronista no pot explicar com va succeir tot, ja que gaudia del repòs del guerrer amb una poció d’ordi fermentat preparada per la deessa Demèter a “La ponderosa”, i quan va tornar, es va trobar les cares llargues de tot l’equip.

“Hem perdut”, va dir el Fèlix, i després m’ho van explicar tot. El Severri havia llençat la partida en una sola jugada, la única que no havia format part del seu pla genial. Les orelles de burro se les posava ell mateix per decisió pròpia, però el Ramón les reclamava després de desaprofitar una posició aclaparadora que no va saber com guanyar. Les taules no el consolaven. El Quim no havia aconseguit imposar la iniciativa en un final amb peó de menys i l’Ayza completava el tercer rosco de l’equip. Un final amb dos peons de més, però amb els maleïts alfils de diferent colló i una sola columna de separació van confirmar les taules del capità. També el Tejada havia fet taules, però ell havia estat molt pitjor. Només el Fèlix, completant una gran actuació, i el Pérez, amb qualitat de menys però “activitat”,  havien aconseguit el punt. Dues victòries, tres derrotes i cinc taules. Derrota per la mínima i tots castigats a la Gàbia de troncs per tanoques.

 “La ponderosa”, altre cop, va ser el nostre consol. Els soldats necessiten tapes de bolets, lacón i seitons, no fos cas. Les cerveses es veien mig buides o mig plenes, depèn del bevedor. S’hi podia escoltar: “Si no guanyem la setmana que ve, malament”, però alguns una mica més feliços “Només hem perdut l’opció de pujar”, com el Fèlix, mantenien l’optimisme cegament. Les notícies de la derrota del B acabaven de minar la moral de l’equip, que no trigava a recuperar-se, perquè l’important és participar!
Però no fotem, ja es pot preparar el Sant Martí, perquè la setmana que ve mosseguem. Això ho aixequem, companys! Visca l’Agustí!

No hay comentarios:

Publicar un comentario