Pàgina oficial - Official Webpage - Página oficial. Since 1990

Actualment estem intentant endegar un nou blog d'opinió amb les noticies del club.


Bàsicament, escacs, fútbol i festa... Els motors de la vida...

I es que ser membre del club és una filosofia basada en viure i deixar viure...



miércoles, 25 de febrero de 2015

Lliga catalana 2015, ronda 5, filiales.

Crónicas desde la cama.




Transcripciones desde el wasapp del grupo, domingo 22 febrero de 2015.

8.27 Ferrán: Com que el presi estarà dormint... Sort equips!!!
8.31 Ivanchuk: Igualmente!
8.34 Laparra: Go Agustí.
8.42 Davixuela: Varios iconos calavera.
8.45 Ivanchuk: Muerte y destrusión (iconos forzudos)
8.47 Davixuela: Hora 9:30 no?. Dolor de tarro nivel estratosfera.
9.01 Cabini: Tómate un optalidón.
9.02 Davixuela: Vols dir... yo no se donde esta pz sortidor...puedo jugar en el A?
9.03 Davixuela: A picalquers llego fácil.
9.07 Ivanchuk: Vente al C
9.08 Ivanchuk: Mu bonico to.
9.56 Magneto desaparecido como Messi ayer.
12.18 Reaparecido Magneto regalando ajedrez. Incisivo, su fulgurante victoria abrió camino a las tb magníficas victorias de Rull y el principito. 1-3 resultado provisional.
12.19 Davixuela: match a punto de ganar. El B apuñala a domicilio, a lo Málaga.
12.20 Ivanchuk 3-0 iconos de lágrimas.
13.03 Ferran: Final B 1.5 - 4.5.
13.03 Ivanchuk: Felicidades muchachos!
14.41: Senao: I el A??
15.25 Ferrán: Derrota 4.5 - 5.5



martes, 24 de febrero de 2015

Lliga catalana 2015 ronda 5, cronicas autorizadas, per Gabriel Beaskoa.

Amb la mel als llavis



El barri del Raval a les 9 del matí d’un diumenge és un paisatge adormit. Els carrers són plens de lleganyes i la gent camina lentament. Fa poques hores que la festa s’ha acabat i tot es recull com si fos una discoteca on hi entren els primers raigs de sol. Però és llavors quan tot comença. Arribes al club i t’hi esperen alguns rivals matiners. L’equip encara no està complet, les peces s’estan posant. Els ulls de l’Agustí miren fixament el tauler. Hem de guanyar. No ens podem permetre més errors. El diumenge teníem empenta, decisió i por, tot alhora. Diumenge érem tots la mateixa partida i la mateixa voluntat.


El Tejada va tornar. La majoria de les peces del seu exèrcit s’abraonaven, ja a les 10, contra l’enroc enemic. Encara podia passar de tot, però la idea que les victòries tornessin al seu marcador ens animava a tots.
Era el dia de les Benoni. Es podia veure en tres taulers, entre ells el capità, que la juga sempre que pot. Semblàvem decidits, però el Carrey perdia un peó ben aviat i el Toni divagava perillosament. Els primers taulers sosteníem la posició, amb tranquil·litat, provant de no deixar-nos dur massa per l’Elo aparentment inferior dels nostres rivals. No sabria dir quina era la moral llavors, perquè el Quim va fer taules el primer i la pissarra no es movia. I quan va perdre el Toni, superat per una Caro-Kahn, ens temíem el pitjor, però ràpidament el Tejada va fer un cop de puny sobre la taula, i es va apuntar la seva primera victòria.

La lluita era intensa a la majoria de taulers. El Ramón no ho veia clar i el Carrey no aconseguia compensar l’error de l’obertura. Per altra banda, el Cabini, també havia comès una imprecisió i començava a davallar ràpidament. Altre cop, a mig matí, vàrem patir un cop difícil de pair. Les dues partides que estaven pitjor es van confirmar com a derrotes i els de Sant Martí es posaven dos punts davant al marcador. El Llosso va fer taules, sense que res canviés, i només quedàvem quatre taulers. Una petita llum es va obrir quan el Severri va doblegar la seva rival, que havia arriscat massa amb una entrega. El nostre mestre va saber convertir l’error amb elegància: 2,5 a 3,5. Semblava difícil, ja que la meva partida arribava a un final de torres en què jo estava un pèl pitjor i el Pérez tenia un final terriblement igualat. El Ramón, al fons de la sala, tenia peó de menys i no semblava tenir cap contra-joc. Per desgràcia, jo no vaig poder forçar res i vaig haver de signar les taules. Però en aquell moment el Pérez va començar a empènyer. D’on no semblava haver-hi res en va treure unes clares opcions de victòria. Va aconseguir guanyar un peó en un final molt difícil d’avaluar i els ulls ens van començar a brillar. Si el Pérez guanyava i el Ramón, que es defensava a la perfecció, no perdia, empataríem el matx. La remor va créixer per la sala, es comentava que teníem opcions. El rival del Ramón forçava més del compte i les opcions de guanyar el matx es feien patents, però, de sobte, el que semblava una victòria clara del nostre primer tauler, es va convertir en un camí sense sortida. El capità anava boig dient al Ramón que fes taules i després que no les fes, però el pobre jugador, que ja tenia prou feines per lluitar contra els destrets de temps, va demanar les taules quan estava ja millor, i el Pérez, tot i tenir el seu rival defensant-se més de 100 jugades no va aconseguir res.


La realitat ens va caure a sobre. Derrota per la mínima i la sensació que, per enèsima vegada, la sort no ens acompanya. Que haguem perdut els tres darrers matxs per la mínima ens diu que podem guanyar, que els altres equips no són superiors, però necessitem revifar-nos i creure’ns que ho podem aconseguir.
Sort que la jornada va acabar amb una festa on hi vàrem celebrar aniversaris i el retorn del Magneto, que va fer sentir la seva alegria a tots els jugadors desanimats del primer equip. I això és el que compta, que tots som un equip i juguem per passar-ho bé.
Ens queden quatre rondes. Primer ve el líder del grup, l’Aragonés, que la setmana que ve trobarà uns guerrers tocats, però amb ganes de mossegar. No es descarta la sorpresa, i la presència l’any que ve a Preferent no està perduda. A l’Agustí no ens rendim, a l’Agustí tenim força i talent de sobres per conservar la categoria i contradir els més escèptics. Deixem de pensar en si eren taules o es guanyava i pensem que guanyarem.

Visca l’Agustí!

martes, 17 de febrero de 2015

Lliga Catalana 2015, Los filiales ronda 4.

Una torre muy negra.


Recuerdo en mis principios ajedrecísticos, alla por los finales de los 70 y principios de los 80, haber jugado varias rondas del "Obert de Barcelona" en el local de la calle Valencia y de recibir severos correctivos por parte de jugadores del Torrenegra por entonces un club histórico y de prestigio.
En la cuarta ronda hemos competido con el equipo B ante ellos y casi les damos un susto. "Los tiempos estan cambiando" que decía aquel aburrido cantautor neoyorquino.
Agradezco la amabilidad de su impaciencia por entrar los resultados, supongo que tras tiempos convulsos gusta verse al frente de la clasificación, pero no era necesario. El reglamento permite comunicar actas antes de las 24 h del domingo y eran las 22 h cuando iba a reflejar la de este encuentro.

Respecto al juego: Victoria de Jordi Cantan, "on fire" y pichichi de todos los equipos del Agustí, así nos va..., y otras dos derrotas de los feriantes Mario y Miranda. Este último, otro que quiere acogerse al precedente Cabot. 

Con el 1-2 hubo lucha hasta las dos de la tarde con derrota final del algo oxidado Ferrán, regalo aceptado de Morales, "me he equivocado", (y todos...) y un  Rull que apurado de tiempo no supo resolver su peón pasado central.


Una sólida Cadena



Todos conocemos i aceptamos las vicisitudes de los filiales y su supeditación a los equipos superiores y no solo no me quejo, sino que reclamo una comprensión más emotiva en el conjunto de la Lliga Catalana. Se trata de que juguemos y participemos todos. Avisé el viernes por la tarde al equipo de La Cadena la imposibilidad de cubrir el equipo C al completo y siento que madrugaran cuatro y jugaran solo dos.

Buen rollo ante todo,  Laparra casi puntua en seria partida y buen empate del canterano Iván Navarro.


Por la tarde: el fútbol televisado, los post-mortem, el ¡ay ay ay! que bajamos, esperando la vuelta de Magneto la semana próxima como revulsivo general y este video-perla de nuestro número 1: Pérez Otero desmelenado en el análisis.
No hubo heridos.


La pizarra. ronda 4


lunes, 16 de febrero de 2015

Lliga catalana ronda 4: croniques autoritzadas, per Gabriel Beaskoa.

No s’han cagat.

El laberint de Mira-sol és la primera prova a què s’han d’afrontar el valerosos equips que juguin contra el Sant Cugat. Un seguit d’illes de cases i parcs sense alteracions que enreden el sentit de l’orientació i que només un GPS amb condicions, com el del Ramon, aconsegueix desxifrar. Després d’una volta a les rocoses de Collserola vàrem poder fer el cafetó de reanimació a “La ponderosa”, l’únic bar potser a un quilòmetre a la rodona. Per si el nom no recordava prou a la deessa de la justícia, davant s’hi erigia la parròquia de Sant Joan, a qui algun jugador s’hi hauria de consagrar durant la dura batalla contra els vallesans. Quan faltaven 5 minuts per començar, la resta de l’equip arribava marejat de fer tantes voltes.

El matx semblava equilibrat, a priori, i tot va començar amb normalitat. El primer en puntuar va ser el Carrey, que no va voler arriscar més del compte i va signar les taules amb el seu amable rival. No hi havia cap partida perduda ni cap guanyada, però tant jo com el Pérez començàvem a estar un pèl estrets per culpa de l’espai-temps. Unes imprecisions em van encomanar a la verge i la defensa, i les vaig veure magres una bona estona, no debades, jugava amb Déu (Federico Dios, pels amics). La victòria era cabdal per a les nostres aspiracions a la permanència. El Fèlix i el Ramón ens infonien esperança amb les seves respectives posicions, però l’Ayza i el Quim ens recordaven que no seria tan fàcil. El Cabini feia país amb la seva catalana i gaudia d’avantatge, i el seu rival no semblava ruboritzar-se d’avançar i retirar la mateixa peça, a l’espera d’una decisió dràstica del capità. El Tejada, altre cop, nedava en una posició dubtosa, però trobava recursos sui generis que aconseguien desesperar el seu rival. Al meu costat, el mestre Severri no patia contra el local Rios Torondell. Tenia una d’aquelles posicions”d’anar-fent” que tant li agraden.

Després de patir una bona estona, la meva defensa va obtenir els fruits desitjats i vaig aconseguir neutralitzar un atac que semblava definitiu. Jugar amb blanques i defensar-se sembla trist, però és el que té fotre la pota a l’obertura: voler conservar la parella d’alfils  i acabar solter i lligant amb la Martirio. Em vaig aixecar alleujat només per veure un enroc destrossat al tauler de l’Ayza, que notava altre cop l’alè moribund del seu rei i només deixava passar el temps, potser pensant com l’hi havia caigut tot al damunt. Minuts després, jo signava taules amb Déu i me n’anava al bar per l’anàlisi post-quasimortem, però estàvem caminant pel passadís de sortida, quan un tifó en forma de primer tauler del Sant Cugat va sortir agitant les mans a l’aire i remugant amb violència. Llavors vaig saber que, sense saber com, el Pérez havia guanyat. El cronista no pot explicar com va succeir tot, ja que gaudia del repòs del guerrer amb una poció d’ordi fermentat preparada per la deessa Demèter a “La ponderosa”, i quan va tornar, es va trobar les cares llargues de tot l’equip.

“Hem perdut”, va dir el Fèlix, i després m’ho van explicar tot. El Severri havia llençat la partida en una sola jugada, la única que no havia format part del seu pla genial. Les orelles de burro se les posava ell mateix per decisió pròpia, però el Ramón les reclamava després de desaprofitar una posició aclaparadora que no va saber com guanyar. Les taules no el consolaven. El Quim no havia aconseguit imposar la iniciativa en un final amb peó de menys i l’Ayza completava el tercer rosco de l’equip. Un final amb dos peons de més, però amb els maleïts alfils de diferent colló i una sola columna de separació van confirmar les taules del capità. També el Tejada havia fet taules, però ell havia estat molt pitjor. Només el Fèlix, completant una gran actuació, i el Pérez, amb qualitat de menys però “activitat”,  havien aconseguit el punt. Dues victòries, tres derrotes i cinc taules. Derrota per la mínima i tots castigats a la Gàbia de troncs per tanoques.

 “La ponderosa”, altre cop, va ser el nostre consol. Els soldats necessiten tapes de bolets, lacón i seitons, no fos cas. Les cerveses es veien mig buides o mig plenes, depèn del bevedor. S’hi podia escoltar: “Si no guanyem la setmana que ve, malament”, però alguns una mica més feliços “Només hem perdut l’opció de pujar”, com el Fèlix, mantenien l’optimisme cegament. Les notícies de la derrota del B acabaven de minar la moral de l’equip, que no trigava a recuperar-se, perquè l’important és participar!
Però no fotem, ja es pot preparar el Sant Martí, perquè la setmana que ve mosseguem. Això ho aixequem, companys! Visca l’Agustí!

Lliga Catalana 2015 ronda 4. Cronicas alternativas, por Ramón Jésus.

Desforestación neuronal.




En el futbol el 10 es el mejor del equipo, en el ajedrez, el 10 es el más flojo... y  yo juego de 10.

Se esfuma el ascenso, ¿hay prima por no descender.?

En menos de un mes hemos pasado de ser el flamante campeón provincial de Barcelona de la categoría de Preferente, a candidato firme al descenso a primera provincial. La cuarta ronda de la Lliga Catalana confirmó que ésta temporada salvar la categoría va costar sangre, sudor y lágrimas.

Estamos muy justitos este año y eso que a priori con el superfichaje de Beaskoa, -tanto a nivel ajedrecístico como humano- como el superfichaje  mediático de Ayza, prometían que este año iba a ir más tranquila la cosa y más después del título de copa de campeón de preferente.
Con las bajas de Moratinos-Montesinos, el jugador invisible, y que con seguridad no renovará el año que viene y la de Cabot el segundo capitán, lesionado de larga duración parecía que el equipo aguantaría.
Beaskoa está cumpliendo, Ayza debe de recuperar la forma, demasiadas actividades, como el fantástico Carnaval de Sants que organiza como director de cotxeres, le dejan para el arrastre los domingos por la mañana, 12 horas de pie el sábado y llega desfondado el domingo por la mañana.

Personalmente lo mejor que hice para el equipo este domingo, fue hacer de chófer. Unas tablas tristísimas en el tablero 10, cuando tuve 5 oportunidades claras de ganar la partida... Vale que llevaba dos dias con gripe, pero despues de ver mi partida, pensé “éste no soy yo”, o sí, lo que aun es peor estoy meditando acogerme al precedente Cabot y no jugar en lo que resta de temporada.

El match empezó con unas tablas de Carrey en el tablero 4 por jaque perpetuo. Ayza pierde en el 5 rotundamente. Kim tambien pierde en el 8. “Pide tablas Kim”... “no, no, que estoy mejor”. Tejada salva los muebles en el 7, con tablas. Vamos perdiendo 3-1.

Montero, en el 9 le da la vuelta a la partida y gana utilizando sus dotes de liante. Poco después, Pérez le hace un jugadin maligno a Cristian Barceló en el tablero número 1, que le obliga a abandonar reaccionando con patada a la silla, boligrafo estrellado contra el suelo y portazo en la sala. “Tranquilo Cristian” se oye en la sala. Rios Torondell se disculpa en nombre del equipo, no pasa nada y no tiene importancia pensamos pero es que además le hace un doble a nuestro número 3 Severri, que tiene que abandonar.

Severri, es como Dios, está en todas partes y en ninguna, ve todas las partidas de los demás, pero ya nos valdría con que viese sólo la suya.
El 4-3, que se convierte rápidamente en un 5-4 tras las tablas de Beaskoa y las mias.


El capi Cabini juega para salvar el match pero tiene un final de alfiles de distintos color con dos peones de más, imposible de ganar. Tablas y derrota por la mínima.

engabiats.

lunes, 9 de febrero de 2015

Lliga catalana 2015, r3. crónicas autorizadas

Tres peons passats i lligats


Amb l’odissea de Bellvitge encara al cap, el deu valents agustins es van llevar diumenge amb ganes de guerra. A la batalla no hi ha amics, ni el Tres peons. El club de Gràcia va desplegar un equip de veterans que venien amb la intenció d’imposar la seva experiència.

Les temperatures gèlides havien fet una treva i el nostre club, en tot cas, estava equipat amb estufes i butaques de nova adquisició. El dos equips estaven necessitats de punts, potser més nosaltres, i quan les espases van començar a sonar, la prudència va esdevenir la tàctica. El venerable senyor Tey, ànima del club gracienc, s’ho mirava amb interès com a capità-espectador, tot i que no perdia l’oportunitat de congeniar amb qui fos que s’aixequés. Les butaques, per altra banda, no aconseguien adormir el valerosos rivals. L’únic  jove de la comitiva, l’Arribas, posava problemes al capità-Cabini, que tot i plantejar la seva estimada catalana, havia de posar remei a una imprecisió que el condemnava a la defensa precisa. El Tejada posava en pràctica els seus mètodes poc ortodoxos, per dir-ho d’alguna manera, i s’endinsava en un estira i arronsa amb el seu contrincant. Els dos primers taulers conservàvem una posició sòlida per si les coses anaven maldades. Les partides dels darrers taulers eren més desiguals i els avantatges variaven. El Quim aconseguia una bona posició, però el Josu patia. La baixa de l’Ayza havia obligat el Fèlix a pujar a l’A i no semblava que la novetat l’afavorís. El Ramón es removia bé entre les particularitats d’una francesa del canvi, però s’enfrontava al veterà Solsona, que se les sap totes i no dóna el braç a tòrcer fàcilment. Un altre jugador que no destaca per la seva academicitat, el mestre Severri, havia pres alguna decisió dubtosa i lluitava per no perdre el punt. En canvi, el Carrey, fruit d’un clamorós error de l’amic Lasaosa, jugava amb peça de més, però com que la partida no està mai decidida, ara se les veia amb dos peons passat i lligats que el feien suar de valent.

Amb tot això, van començar a decidir-se els primers punts. El Quim convertia el seu avantatge i el Fèlix es rendia. Poc després el Cabini havia de claudicar davant del jove jugador del Tres peons i el Carrey, després d’una brillant jugada que contestava una aparent-brillant-jugada de l’amic Lasaosa, aconseguia l’empat que no variava després de les taules del primer tauler davant d’un autèntic veterà com Joan Segura, que feia honor al seu cognom i dignificava els seus 87 anys amb una partida que molts de nosaltres voldríem poder jugar, amb aquesta edat. Tot un mestre digne del seu títol.
No obstant això, com ja és costum darrerament, de sobte tot va enfonsar-se. El Josu perdia, i després el Tejada, que no sabem on havia oblidat la dama i provava un dels seus atacs genuïns a la desesperada, però amb cara de pòquer. El 2,5 a 4,5 ho posava molt costa amunt. El Severri no semblava poder doblegar el Barragán, que tot i no aprofitar una bona oportunitat per guanyar, no s’enfonsava i es mantenia sòlid. La posició del Ramón era millor, però no suficient. Jo, per la meva banda, tenia un final superior, que semblava guanyador, però per desgràcia l’únic detall era que ho semblava. La meva peça menor era molt superior a la del senyor Caballé, però la defensa tenaç del veterà jugador em va deixar clar que una sola debilitat no és suficient per guanyar als escacs. El Ramón, a petició del Cabini, que pensava que ja havíem perdut (ai, aquest capità...!) va oferir taules. El Severri, sense veure res profitós, va fer el mateix, i quan tothom ja feia petar la xerrada al local, jo vaig decidir fer el mateix.
segle XXI vs segle XIX

I despres...

L’educació va marcar els últims instants del matx. Els dos equips ens vàrem saludar amb respecte i els veterans van abandonar el local, però dos integrants de l’equip gracienc van decidir acompanyar-nos al O’Barquiño per degustar el pop i el lacón que el fan famós. No podíem desaprofitar aquesta ocasió especial i ho vàrem remullar amb unes cerveses i un brindis amb els dos intrusos, que no ho eren tant. Haurem d’espavilar-nos de valent si volem conservar la categoria. Després d’una històrica victòria a la Copa Catalana, no hem fet honor al títol i el nostre marcador llueix un pobre mig punt de tres. El desplaçament a Sant Cugat serà clau per definir les nostres forces. La guerra segueix.  Visca l’Agustí!

Gabriel Beaskoa.

Lliga catalana r3: El B se resarce

Jordi Cantan: 50 años y un día.

Aún no conocía la nueva sede del histórico Ateneu Colon, otra víctima ilustre del 22@. Funcional, cómoda, bien comunicada, cerca del cementerio pero nada que ver con el imponente edificio de Pedro IV. Al mando de la sra. Fina, delegada universal del Colón y bajo la surpevisión del eterno Joan Lorda se celebraron varios encuentros.

El que nos interesa:    At. Colón "D" - C.E. Agustí "B" 1-5


Cuanto cuesta madrugar el domingo y que lento funciona el metro. Casi conseguimos una alineación indebida con el despistado Davixuela poniendo cizaña y Laparra enredando. Menos mal que Cantan estaba muy sereno y puso orden en el equipo. Llegué quince minutos tarde pero encontré al equipo bien colocado, "vamos bien", pensé. Y mejor aún cuando mi rival jugaba un muy dudoso f6 en la tercera jugada de una escocesa y lo mandé rápido al cementerio ajedrecístico.


Cantan jugó fino esta vez aunque el final ultrafavorable al que llegó lo resolvió de la forma más dífícil. Un poco antes David sufriendo con alguna imprecisión en la apertura, supo dominar el centro y dejar inactivo el flanco de dama de su rival. 0-3 y medio punto factible en cualquiera de las otras tres. Hasta Laparra parecía con posibilidades de puntuar. Pero el 1-4 lo puso Miranda en su más puro estilo atracador ante el joven Gerard Munné. Derrota final en el tablero 6 y solvente victoria del siempre sólido Rull que puso el definitivo 1-5 en el casillero.


Tras escala en el "Rumba", aterrizamos en "El Santet", donde con un buen vermut celebramos además de la victoria del equipo los 50 tacos y un día de nuestro carismático Jordi Cantan.




miércoles, 4 de febrero de 2015

Lliga Catalana 2015: Una valoración invalorable.

No vamos bien, o sí?


Es una somera valoración de los resultados de la ronda 2 de la ahora llamada Lliga Catalana, (creo que a casi todos nos gustaba más "el por equipos"), del Centre d´esports Agustí en las categorías preferente, segunda y tercera Barcelona.




Menos mal que no hemos vacilado mucho del título de Preferente Barcelona de la copa catalana 2015. La Lliga no ha empezado para tirar cohetes para ninguno de los tres, o dos y medio, equipos del Centre d´esports Agustí.
Tablas milagrosas del primer equipo ante el Collblanc en primera ronda y derrota sin paliativos ante los fusionados Bellvitge-Hospitalet en segunda.
El equipo B, presuntamente aspirante al ascenso en segunda, se estrenó con pírrica victoria ante el Foment E y un severo correctivo en la segunda ante el Cornellá D.

El medio equipo C que parece tener fecha de caducidad, tras un primer vacante hizo lo que pudo ante la fuerte escisión del Mollet, liderada por Ramón y Gaona.

De momento lo único que ha funcionado son los vermuts del tercer tiempo en el Barquiño y el descubrimiento del bar "La voz de Galicia" con menus de 8.50 €  los domingos.

Respecto a los fichajes, Gabriel Beaskoa apunta maneras tanto ajedrecísticas como sociales. Cronifica y analiza con rigor y se ha integrado muy bien al equipo, si bien la secretaría técnica tenía ya buenas referencias.
A Toni Ayza se le nota aún falta de fondo físico y tendrá que hacer entrenamiento específico.
En primera ronda demostró buenas maneras de atracador salvando medio punto que resultó decisivo para el equipo.
De los lesionados de larga duración sin novedades de momento. Jordi Cabot sigue su recuperación en la Barceloneta y los doctores no se atreven a dar un pronóstico ni tienen claro la fecha de alta. Moratinos continua cuestionado y entrena con el equipo D.
Margaretto por su parte continua sus actividades de escritor estrella que no le impedirán debutar en quinta ronda si su cuerpo se lo permite.

martes, 3 de febrero de 2015

Lliga Catalana 2015. Ronda 2. Crónicas autorizadas.

Preferent Barcelona Grup III.


Tauler
BELLVITGE-HOSPITALET
7-3
AGUSTI
















Bellvige m´esborrona, l´Agustí em fa petir

Diumenge es va aixecar el vent gèlid per acompanyar el deu valents guerrers de l’Agustí a la inhòspita terra de Bellvitge. Tot començava bé. A les 9, puntuals, sortíem de la boca del metro i seguíem les instruccions del capità Cabini, que anava equipat amb un GPS d’última generació.

Però resulta que per problemes tècnics amb el satèl·lit, les coordenades es van invertir i vàrem fer una volta d’honor per la Bellvitge rural, amb el seus paisatges verds i casetes de fusta típiques de la contrada. Després d’una rectificació sàvia, vàrem aconseguir arribar a port on el Ramón, el Severri i l’Tejada, ens esperaven remenant un cafetó ben calent. A les 9:30 vàrem fer la presentació oficial al local del Bellvitge. Com a bons aficionats que som, ens mereixíem les peces de totes les mides i el rellotges d’any incert amb que va començar la batalla. La ronda es presentava difícil. Tots el rivals gaudien d’un Elo superior i d’una adaptació òptima al medi siberià.

Les coses es van començar a torçar ben aviat. El temerari Ayza, portava de passeig a la seva dama i oblidava una mica el desenvolupament. Això ho va aprofitar el seu rival, que va castigar la valentia del president amb un joc segur i precís. Les altres partides no estaven del tot clares, però el Tejada ja s’ufanava de peó de menys i buscava les pessigolles que l’oponent sentia de lluny. El nostre primer tauler aguantava una posició restringida i al darrer tauler, el Ramon intentava convertir una qualitat de més en una posició més difícil del que a primera vista semblava. Un servidor plantejava un atac un pèl prematur, però perillós al rei del rus impassible, però la partida es calmava en breu i arribava a un final una mica neutre, que no feia pensar que cap dels dos s’endugués el punt sencer. Al costat mateix, el nostre Mestre Català lluitava demostrant perquè posseeix el títol, i oferia una lluita complicada al seu rival.

 Però era més enllà, a la taula del capità, on l’optimisme ens feia pensar que recuperaríem el punt perdut. Amb la seva sempiterna catalana, el Cabini gaudia d’una posició còmoda i semblava que només hauria de convertir l’avantatge a poc a poc. Però no va passar massa temps que vàrem rebre una bufetada de realitat. El Carrey, que no semblava estar tan malament, sucumbia sota la pressió constant a què va ser exposat. El 2-0 local es va afegir al fort deteriorament de la posició del Ramon, que va haver de tornar la qualitat en condicions pèssimes. De sobte, tot es girava en contra i la caiguda va ser ràpida. El Ramón perdia, el Cabini feia taules, com el Quim, l’Morreres claudicava i el Tejada agonitzava. Una petita llum s’obria amb la victòria del Pérez al primer tauler, i el Severri va doblegar amb contundència el seu pobre rival, que no sabia d’on li havien caigut el cops. Però ja era massa tard. Un 6 a 3 clar i català que va empitjorar amb la meva derrota. Després d’estar millor i arribar a un final de taules, vaig fer tot el possible per sortir derrotat i un error garrafal em va condemnar definitivament. Finalment 7 a 3, però per sort ens quedava l’O’Barquiño, i el gallec dels menús barats. El camp base de l’Agustí ens va servir, finalment, per acabar d’ofegar les penes d’una derrota justa. La setmana que ve ens espera el Tres Peons. Juguem a casa i som favorits, però s’hauran de jugar les partides sense reserves i buscar la primera victòria de l’A. Visca l’Agustí!   

Gabriel Beaskoa.