Lliga catalana 2015 ronda 5, cronicas autorizadas, per Gabriel Beaskoa.

Amb la mel als llavis

 CE Agusti - Sant Martí "B" 4,5 - 5,5

El barri del Raval a les 9 del matí d’un diumenge és un paisatge adormit. Els carrers són plens de lleganyes i la gent camina lentament. Fa poques hores que la festa s’ha acabat i tot es recull com si fos una discoteca on hi entren els primers raigs de sol. Però és llavors quan tot comença. Arribes al club i t’hi esperen alguns rivals matiners. L’equip encara no està complet, les peces s’estan posant. Els ulls de l’Agustí miren fixament el tauler. Hem de guanyar. No ens podem permetre més errors. El diumenge teníem empenta, decisió i por, tot alhora. Diumenge érem tots la mateixa partida i la mateixa voluntat.

El Tejada va tornar. La majoria de les peces del seu exèrcit s’abraonaven, ja a les 10, contra l’enroc enemic. Encara podia passar de tot, però la idea que les victòries tornessin al seu marcador ens animava a tots.

Era el dia de les Benoni. Es podia veure en tres taulers, entre ells el capità, que la juga sempre que pot. Semblàvem decidits, però el Carrey perdia un peó ben aviat i el Toni divagava perillosament. Els primers taulers sosteníem la posició, amb tranquil·litat, provant de no deixar-nos dur massa per l’Elo aparentment inferior dels nostres rivals. No sabria dir quina era la moral llavors, perquè el Quim va fer taules el primer i la pissarra no es movia. I quan va perdre el Toni, superat per una Caro-Kahn, ens temíem el pitjor, però ràpidament el Tejada va fer un cop de puny sobre la taula, i es va apuntar la seva primera victòria.

La lluita era intensa a la majoria de taulers. El Ramón no ho veia clar i el Carrey no aconseguia compensar l’error de l’obertura. Per altra banda, el Cabini, també havia comès una imprecisió i començava a davallar ràpidament. Altre cop, a mig matí, vàrem patir un cop difícil de pair. Les dues partides que estaven pitjor es van confirmar com a derrotes i els de Sant Martí es posaven dos punts davant al marcador. El Llosso va fer taules, sense que res canviés, i només quedàvem quatre taulers. Una petita llum es va obrir quan el Severri va doblegar la seva rival, que havia arriscat massa amb una entrega. El nostre mestre va saber convertir l’error amb elegància: 2,5 a 3,5. Semblava difícil, ja que la meva partida arribava a un final de torres en què jo estava un pèl pitjor i el Pérez tenia un final terriblement igualat. El Ramón, al fons de la sala, tenia peó de menys i no semblava tenir cap contra-joc. Per desgràcia, jo no vaig poder forçar res i vaig haver de signar les taules. Però en aquell moment el Pérez va començar a empènyer. D’on no semblava haver-hi res en va treure unes clares opcions de victòria. Va aconseguir guanyar un peó en un final molt difícil d’avaluar i els ulls ens van començar a brillar. Si el Pérez guanyava i el Ramón, que es defensava a la perfecció, no perdia, empataríem el matx. La remor va créixer per la sala, es comentava que teníem opcions. El rival del Ramón forçava més del compte i les opcions de guanyar el matx es feien patents, però, de sobte, el que semblava una victòria clara del nostre primer tauler, es va convertir en un camí sense sortida. El capità anava boig dient al Ramón que fes taules i després que no les fes, però el pobre jugador, que ja tenia prou feines per lluitar contra els destrets de temps, va demanar les taules quan estava ja millor, i el Pérez, tot i tenir el seu rival defensant-se més de 100 jugades no va aconseguir res.

La realitat ens va caure a sobre. Derrota per la mínima i la sensació que, per enèsima vegada, la sort no ens acompanya. Que haguem perdut els tres darrers matxs per la mínima ens diu que podem guanyar, que els altres equips no són superiors, però necessitem revifar-nos i creure’ns que ho podem aconseguir.

Sort que la jornada va acabar amb una festa on hi vàrem celebrar aniversaris i el retorn del Magneto, que va fer sentir la seva alegria a tots els jugadors desanimats del primer equip. I això és el que compta, que tots som un equip i juguem per passar-ho bé.

Ens queden quatre rondes. Primer ve el líder del grup, l’Aragonés, que la setmana que ve trobarà uns guerrers tocats, però amb ganes de mossegar. No es descarta la sorpresa, i la presència l’any que ve a Preferent no està perduda. A l’Agustí no ens rendim, a l’Agustí tenim força i talent de sobres per conservar la categoria i contradir els més escèptics. Deixem de pensar en si eren taules o es guanyava i pensem que guanyarem.

Visca l’Agustí!