Lliga catalana 2015, r3. crónicas autorizadas

Tres peons passats i lligats

Amb l’odissea de Bellvitge encara al cap, el deu valents agustins es van llevar diumenge amb ganes de guerra. A la batalla no hi ha amics, ni el Tres peons. El club de Gràcia va desplegar un equip de veterans que venien amb la intenció d’imposar la seva experiència.

Les temperatures gèlides havien fet una treva i el nostre club, en tot cas, estava equipat amb estufes i butaques de nova adquisició. El dos equips estaven necessitats de punts, potser més nosaltres, i quan les espases van començar a sonar, la prudència va esdevenir la tàctica. El venerable senyor Tey, ànima del club gracienc, s’ho mirava amb interès com a capità-espectador, tot i que no perdia l’oportunitat de congeniar amb qui fos que s’aixequés. Les butaques, per altra banda, no aconseguien adormir el valerosos rivals. L’únic  jove de la comitiva, l’Arribas, posava problemes al capità-Cabini, que tot i plantejar la seva estimada catalana, havia de posar remei a una imprecisió que el condemnava a la defensa precisa. El Tejada posava en pràctica els seus mètodes poc ortodoxos, per dir-ho d’alguna manera, i s’endinsava en un estira i arronsa amb el seu contrincant. Els dos primers taulers conservàvem una posició sòlida per si les coses anaven maldades. Les partides dels darrers taulers eren més desiguals i els avantatges variaven. El Quim aconseguia una bona posició, però el Josu patia. La baixa de l’Ayza havia obligat el Fèlix a pujar a l’A i no semblava que la novetat l’afavorís. El Ramón es removia bé entre les particularitats d’una francesa del canvi, però s’enfrontava al veterà Solsona, que se les sap totes i no dóna el braç a tòrcer fàcilment. Un altre jugador que no destaca per la seva academicitat, el mestre Severri, havia pres alguna decisió dubtosa i lluitava per no perdre el punt. En canvi, el Carrey, fruit d’un clamorós error de l’amic Lasaosa, jugava amb peça de més, però com que la partida no està mai decidida, ara se les veia amb dos peons passat i lligats que el feien suar de valent.

Amb tot això, van començar a decidir-se els primers punts. El Quim convertia el seu avantatge i el Fèlix es rendia. Poc després el Cabini havia de claudicar davant del jove jugador del Tres peons i el Carrey, després d’una brillant jugada que contestava una aparent-brillant-jugada de l’amic Lasaosa, aconseguia l’empat que no variava després de les taules del primer tauler davant d’un autèntic veterà com Joan Segura, que feia honor al seu cognom i dignificava els seus 87 anys amb una partida que molts de nosaltres voldríem poder jugar, amb aquesta edat. Tot un mestre digne del seu títol.

No obstant això, com ja és costum darrerament, de sobte tot va enfonsar-se. El Josu perdia, i després el Tejada, que no sabem on havia oblidat la dama i provava un dels seus atacs genuïns a la desesperada, però amb cara de pòquer. El 2,5 a 4,5 ho posava molt costa amunt. El Severri no semblava poder doblegar el Barragán, que tot i no aprofitar una bona oportunitat per guanyar, no s’enfonsava i es mantenia sòlid. La posició del Ramón era millor, però no suficient. Jo, per la meva banda, tenia un final superior, que semblava guanyador, però per desgràcia l’únic detall era que ho semblava. La meva peça menor era molt superior a la del senyor Caballé, però la defensa tenaç del veterà jugador em va deixar clar que una sola debilitat no és suficient per guanyar als escacs. El Ramón, a petició del Cabini, que pensava que ja havíem perdut (ai, aquest capità...!) va oferir taules. El Severri, sense veure res profitós, va fer el mateix, i quan tothom ja feia petar la xerrada al local, jo vaig decidir fer el mateix.

segle XXI vs segle XIX

I despres...

L’educació va marcar els últims instants del matx. Els dos equips ens vàrem saludar amb respecte i els veterans van abandonar el local, però dos integrants de l’equip gracienc van decidir acompanyar-nos al O’Barquiño per degustar el pop i el lacón que el fan famós. No podíem desaprofitar aquesta ocasió especial i ho vàrem remullar amb unes cerveses i un brindis amb els dos intrusos, que no ho eren tant. Haurem d’espavilar-nos de valent si volem conservar la categoria. Després d’una històrica victòria a la Copa Catalana, no hem fet honor al títol i el nostre marcador llueix un pobre mig punt de tres. El desplaçament a Sant Cugat serà clau per definir les nostres forces. La guerra segueix.  Visca l’Agustí!

Gabriel Beaskoa.