No s’han cagat.
El laberint de Mira-sol és la
primera prova a què s’han d’afrontar el valerosos equips que juguin contra el
Sant Cugat. Un seguit d’illes de cases i parcs sense alteracions que enreden el
sentit de l’orientació i que només un GPS amb condicions, com el del Ramon,
aconsegueix desxifrar. Després d’una volta a les rocoses de Collserola vàrem
poder fer el cafetó de reanimació a “La ponderosa”, l’únic bar potser a un
quilòmetre a la rodona. Per si el nom no recordava prou a la deessa de la justícia, davant s’hi erigia
la parròquia de Sant Joan, a qui algun jugador s’hi hauria de consagrar durant
la dura batalla contra els vallesans. Quan faltaven 5 minuts per començar, la
resta de l’equip arribava marejat de fer tantes voltes.
El matx semblava equilibrat, a
priori, i tot va començar amb normalitat. El primer en puntuar va ser el
Carrey, que no va voler arriscar més del compte i va signar les taules amb el
seu amable rival. No hi havia cap partida perduda ni cap guanyada, però tant jo
com el Pérez començàvem a estar un pèl estrets per culpa de l’espai-temps. Unes
imprecisions em van encomanar a la verge i la defensa, i les vaig veure magres
una bona estona, no debades, jugava amb Déu (Federico Dios, pels amics). La
victòria era cabdal per a les nostres aspiracions a la permanència. El Fèlix i
el Ramón ens infonien esperança amb les seves respectives posicions, però
l’Ayza i el Quim ens recordaven que no seria tan fàcil. El Cabini feia país amb
la seva catalana i gaudia d’avantatge, i el seu rival no semblava ruboritzar-se
d’avançar i retirar la mateixa peça, a l’espera d’una decisió dràstica del
capità. El Tejada, altre cop, nedava en una posició dubtosa, però trobava
recursos sui generis que aconseguien desesperar el seu rival. Al meu
costat, el mestre Severri no patia contra el local Rios Torondell. Tenia una
d’aquelles posicions”d’anar-fent” que tant li agraden.
Després de patir una bona estona,
la meva defensa va obtenir els fruits desitjats i vaig aconseguir neutralitzar
un atac que semblava definitiu. Jugar amb blanques i defensar-se sembla trist,
però és el que té fotre la pota a l’obertura: voler conservar la parella
d’alfils i acabar solter i lligant amb
la Martirio. Em vaig aixecar alleujat només per veure un enroc destrossat al
tauler de l’Ayza, que notava altre cop l’alè moribund del seu rei i només
deixava passar el temps, potser pensant com l’hi havia caigut tot al damunt.
Minuts després, jo signava taules amb Déu i me n’anava al bar per l’anàlisi
post-quasimortem, però estàvem caminant pel passadís de sortida, quan un tifó
en forma de primer tauler del Sant Cugat va sortir agitant les mans a l’aire i
remugant amb violència. Llavors vaig saber que, sense saber com, el Pérez havia
guanyat. El cronista no pot explicar com va succeir tot, ja que gaudia del
repòs del guerrer amb una poció d’ordi fermentat preparada per la deessa
Demèter a “La ponderosa”, i quan va tornar, es va trobar les cares llargues de
tot l’equip.
“Hem perdut”, va dir el Fèlix, i després m’ho van explicar tot. El
Severri havia llençat la partida en una sola jugada, la única que no havia
format part del seu pla genial. Les orelles de burro se les posava ell mateix
per decisió pròpia, però el Ramón les reclamava després de desaprofitar una
posició aclaparadora que no va saber com guanyar. Les taules no el consolaven.
El Quim no havia aconseguit imposar la iniciativa en un final amb peó de menys
i l’Ayza completava el tercer rosco de l’equip. Un final amb dos peons de més,
però amb els maleïts alfils de diferent colló i una sola columna de separació
van confirmar les taules del capità. També el Tejada havia fet taules, però ell
havia estat molt pitjor. Només el Fèlix, completant una gran actuació, i el
Pérez, amb qualitat de menys però “activitat”,
havien aconseguit el punt. Dues victòries, tres derrotes i cinc taules.
Derrota per la mínima i tots castigats a la Gàbia de troncs per tanoques.
“La ponderosa”, altre cop, va ser el nostre
consol. Els soldats necessiten tapes de bolets, lacón i seitons, no fos
cas. Les cerveses es veien mig buides o mig plenes, depèn del bevedor. S’hi
podia escoltar: “Si no guanyem la setmana que ve, malament”, però alguns una
mica més feliços “Només hem perdut l’opció de pujar”, com el Fèlix, mantenien
l’optimisme cegament. Les notícies de la derrota del B acabaven de minar la
moral de l’equip, que no trigava a recuperar-se, perquè l’important és
participar!
Però no fotem, ja es pot preparar
el Sant Martí, perquè la setmana que ve mosseguem. Això ho aixequem, companys!
Visca l’Agustí!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
